A l'any 1981 es va constituir la primera Llei del divorci. Per primera vegada es permetia dissoldre un compromís que fins aleshores havia estat impossible de desfer. És a partir d'aquest any, però sobretot amb una reforma d'aquesta llei al 2005, que el nombre de separacions i divorcis va començar a augmentar espectacularment. Segons les últimes dades de l'Institut Nacional D'Estadística (INE) durant el 2005 hi van haver 208.146 casaments i 136.000 separacions i divorcis. Un divorci és sempre una situació traumàtica on es barregen tota sèrie de sentiments frustrats, però la problemàtica real neix quan a més dels dos cònjuges hi ha algun infant. En aquestes últimes dècades molts nens han crescut en models de famílies diferents als que, fins fa relativament poc, estàvem acostumats.

Amb la Llei del divorci del 2005 es va plantejar per primera vegada el terme "custòdia compartida". A l'article 92.5 d'aquesta reforma, es diu que si la parella arriba a un acord pot sol·licitar la custòdia compartida. Un cop assolit l'acord, el jutge acceptarà l'exercici compartit de la custòdia sempre i quant, cap dels dos cònjuges estigui involucrat en un procés judicial per atemptar contra la integritat física, moral o sexual de l'altre cònjuge o dels fills.A més es permet que excepcionalment, el jutge atorgui la custòdia compartida encara que només ho demani una de les parts. Perquè es pugui donar aquesta situació, el jutge necessita un informe favorable del Ministeri fiscal i que es consideri que només d'aquesta forma és protegeix l'interès superior del menor. Això que aparentment sembla fàcil, s'ha donat en molts pocs casos, en gairebé totes les custodies compartides que s'han aprovat hi havia un acord previ del matrimoni. Que els dos cònjuges arribin a aquest acord és molt difícil. Julio Bronchal, psicòleg especialitzat en conflictes de parella, està convençut de que "sinó hi ha acord és perquè la llei que tenim avui en dia no ho afavoreix". Explica que "la custodia monoparental afavoreix clarament a una de les parts" és a dir, que "el cònjuge custodiat es beneficia del patrimoni de la parella, d'una pensió i d'estar amb el menor". Julio Bronchal creu que "com que hi han tants privilegis per la part custodiada, és molt difícil que en aquesta li interessi arribar a un acord".


A Suïssa, a França o a alguns estats dels EE.UU ja s'ha establert la custòdia compartida com a opció preferent en els processos de separació. Bronchal explica com funciona: "el jutge deixa un temps per tal que pare i mare presentin un projecte de coparentalitat, els cònjuges a més, són ajudats mitjançant tot tipus de mediació familiar per tal de que puguin arribar a un acord"A Espanya es continua tenint la custòdia monoparental i en la majoria de casos s'atorga a la mare. Davant d'aquesta situació han anat sorgint diversos grups, sobretot de pares separats, que reclamen la custòdia compartida. Miquel Àngel García, president de Custodia compartida ya! i portaveu de Plataforma per la custòdia compartida, explica que "en una societat on es busca la igualtat, no es pot atorgar la custòdia a la mare de manera automàtica, sense tenir en compte la possibilitat d'atorgar-li al pare, que a la pràctica és el què s'està fent". Miquel Àngel García, creu que "l'atribució de la custòdia dels fills es fa tenint el pressupòsit, ja caducat, que els homes no poden fer-se càrrec tan bé dels fills com les dones". A més, afegeix que "no hem d'oblidar que la custòdia compartida, més enllà d'atorgar-nos el dret que tenim com a pares, garanteix a l'infant poder mantenir el contacte amb els dos pares per igual i per tant, tenir el que més s'assembla a una família". Bronchal assegura que "la custodia monoparental afavoreix la pèrdua dels vincles amb el progenitor no custodiat" i per tant, la defineix com "una solució que no dona respostes a les necessitats del menor".


Mercè Molina, vicepresidenta de les Dones Juristes i responsable de la comissió de família, és contrària als arguments que donen els defensors de la custòdia compartida. Assegura que "la mare no té a priori més possibilitats d'obtenir la custòdia que el pare" el què passa és que "encara avui, en la majoria dels casos, la dona continua fent les tasques domèstiques i cuidant-se més dels fills que els homes i per aquest motiu se'ls atorga en més casos la custòdia". Mercè Molina també explica que "els règims de visita són amplissims; dos dies entre setmana, caps de setmana alterns i vacances compartides" i que per tant "el pare no queda en cap moment exclòs de la vida del seu fill".
Amb la custòdia compartida cada cònjuge es fa càrrec de les despeses del menor mentre viu amb ell i les despeses extres són compartides. Per això, des de les Dones Juristes es creu que moltes vegades els pares que demanen la custòdia compartida, només ho fan per motius econòmics i no pensant en el menor. Molina acaba dient que "cada cas s'ha d'estudiar per separat ja que té les seves particularitats" i que "no volem una llei que tingui la custòdia compartida com a opció preferent, la que tenim ara és correcte ja que dona marge suficient al jutge per decidir".

Casos reals

Jesús és pare separat, el seu procés de divorci va iniciar a finals del 2004 i explica que des de llavors, la seva exparella l'ha denunciat tres cops per violència de gènere, un per robo i un altre per apropiació indeguda. A més, diu que la seva exdona va demanar dos ordres d'allunyament i un de protecció. Fins el dia d'avui tots els judicis han sigut favorables al Jesús, menys l'últim que encara està en procés, i les peticions d'allunyament i protecció han sigut denegades. Jesús explica que "molts cops els recursos per protegir a les dones maltractades és malgasten en denuncies falses, com les del meu cas" i creu que "si deixen impunes a les persones que utilitzen d'aquesta manera la llei no ho aturaran". Malgrat totes les denuncies, Jesús pot anar a buscar la seva filla els dimarts i els dijous a l'escola i tenir-la fins el vespre a més de caps de setmana alterns. Tot i aquest règim de visites generós, ell lluita per aconseguir la custòdia compartida "no només perquè vull que la meva filla pugui gaudir de la figura paterna al igual que la materna" sinó perquè "estic vivint com un esclau; comparteixo pis, pago l'hipoteca d'una casa on viuen la meva dona i la seva parella i també li passo una pensió. M'he divorciat i continuo vivint per ella".

La Raquel es va separar a finals del 1996. Ella i la seva parella vivien a València i tenien tres fills de dotze, onze i nou anys. Quan la seva relació ja estava fent aigües, va trobar feina de mestre a Terol, a València mai havia aconseguit una plaça a les oposicions. Va acceptar la feina i el matrimoni va acabar trencant-se. Ens explica que el seu marit "com a parella era un desastre però era molt bon pare" a més explica que "ell em va manifestar clarament que si m'emportava els nens s'ensorraria". En aquest moment la Raquel, va pensar que el seu marit tenia dret a gaudir dels nens igual que ella, i que els nens tenien dret a tenir una figura paterna real "sempre he pensat que el pare visitant només et mostra una part, que la relació és superficial i no hi ha diàleg real". Amb aquests pensaments va optar per arribar a un acord per establir una custòdia compartida "dos anys viurien amb el pare a València i dos anys viurien amb mi a Terol, mantenint un règim de visites cada quinze dies per part de qui no tingués els nens". Al prendre aquesta decisió ens explica que " la meva família i el meu entorn pròxim em va pressionar molt per fer-me canviar d'opinió, i alguns em van titllar de mala mare". Tot i així, ara que ja han passat deu anys la Raquel està satisfeta del resultat "cada dos anys havien de fer un canvi important, però sempre tenien la mateixa casa i escola a València, i la mateixa casa i escola a Terol" a més afegeix "els meus fills han crescut amb un referent clar tan del seu pare i com de la seva mare". Actualment els tres fills de la Raquel viuen i van a la universitat a València, però contínuament viatgen a Terol ja que dos d'ells tenen parella en aquesta població.

Semi periodisme